EL CAS D'ALGÈRIA
   
       

"La intrusió de les potències europees va fer canviar les estructures de la societat islàmica i va modificar aspectes importants de la vida quotidiana d'aquests pobles.
És, potser, Algèria el país on aquests canvis es manifesten amb més relleu. A l'igual que Tunísia  i Trípoli, Algèria va romandre sota la dominació dels turcs fins entrat el segle XIX. En aquella època, la seva economia es basava principalment en l'agricultura, que proporcionava al govern considerables ingressos en els intercanvis amb l’estranger.
No obstant, l'agricultor vivia en condicions de pobresa, lluitant contra un enemic que freqüentment  li derrotava: la sequera o escassetat de pluges i de regadius. A més, les tècniques primitives que usaven en el camp, els estris imperfectes que manejaven, li feia recollit collites minses o de poca qualitat.
Els mateix passava amb el bestiar, molt malament alimentat fins el punt que, en èpoques de poques pastures, bous i bens morien massivament per manca de magatzems d’aliments.
En la població urbana es diferenciaren clares jerarquies socials (és a dir, castes) marcades sobretot, per caràcters ètnics i religiosos. Els fills nascuts de pare militar turc i mare àrab varen constituir una vertadera casta, que fou mirada pels argelins amb vertadera hostilitat i ressentiment.
L'àrab es dedicava preferentment a oficis que requerien certa sensibilitat i sentit artístic, mentre que els negres exercien com mà d'obres o peons d'altres sectors. Una considerable part de la població urbana estava constituïda per comerciants de teixits i d'altres articles, ciutadans vinguts de l'interior del país i que, una vegada feta una petita fortuna, abandonaven la ciutat.
Encara que la major part de la població la formaven àrabs i berbers, existia en les ciutats un bon número d'israelites molt estables. Aquests israelites procedien de diversos llocs, tant d'Algèria com d'Espanya. Eren menyspreats per la resta dels ciudatans i acostumaven a viure confinats en barris per a jueus. En Alger s'estima que hi havia uns sis mil jueus.
Aquesta breu panoràmica de la societat algerina sofrirà profunds canvis a partir de l'any 1830 en què França posa els ulls en el Mediterrani i es proposa la dominació d'aquest país. Encara que el govern francès en un principi pensà que seria prou la signatura de diversos acords amb els caps de les comunitats algerines, ben aviat es va demostrar que aquest país, a pesar de trobar-se molt dividit, no estava disposat a rendir-se a la colonització estrangera.
La conquesta militar costà a França grans sacrificis i, un cop aconseguida, es va emprendre la feina de la colonització. En aquesta feina França va afavorir extraordinàriament als francesos, que ocuparen grans parcel·les de terra (comprades o requisades als indígenes després de la reforma agrària que prohibia la propietat comunal), on invertien els seus capitals, millorant les tècniques de l'agricultura i, lògicament, recollint millors collites. El comerciant francès també es va veure molt afavorit amb l'exportació de productes a Europa, però els nadius a penes varen participar d'aquestes millores.
El capital dels colons francesos augmentava cada vegada més apressa, doncs es van construir carreteres i ferrocarrils per a facilitar les seves operacions i es van substituir molts cultius de cereals per d'altres vinícoles, en els quals es francesos eren més experts, però els nadius es van negar a acceptar o imitar aquests canvis.
Més tard, es europeus començaren la explotació del subsòl, primer el mineral de ferro i després els fosfats, que també destinaven a l'exportació. No es va promoure la reinversió en altres sectors industrials que podien fer la competència a la indústria de la metròpoli. En definitiva, la població indígena terminà por perdre tota força en l'economia del seu país.
Els intents de fer conviure a totes dues poblacions, francesa i algerina, no varen donar el resultat esperat, sens dubte perquè tampoc França es va ocupar d'aquest problema amb las degudes disposicions. El colon francès disposava d’instal·lacions i de diversos serveis públics, als quals l'indígena no tenia dret. Per aconseguir la integració es va prohibir l'àrab (que era la llengua tradicional) i es va establir el francès com a llengua oficial. També va haver-hi un intent per a què funcionessin les escoles franco-algerines, però el fracàs  fou complet.
Paral·lelament a la crisi econòmica, se va produir un retrocés evident en las manifestacions culturals i artístiques de l'indígena. L'arquitectura típica àrab va deixar lloc a les edificacions franco-algerinas  d’estranya barreja, mentre  que les arts menors van quedar asfixiades davant els productes francesos elaborats industrialment."